ITINERARI SERRA DE GUADARRAMA
CEFIRE XÀTIVA-EXT. AYORA
Dimecres 8 d’octubre de 2008
La “Sierra de Guadarrama”
La Serra de Guadarrama és una alineació muntanyosa pertanyent a la mitat est del Sistema Central (serralada del centre de la Península Ibèrica), situada entre les serres de Gredos i d'Ayllón. S'estén en direcció sudoest-nordest i en les províncies espanyoles de Madrid, al sud-est, i Segòvia i Àvila, al nord-oest. Esta serra medix aproximadament 80 km de longitud i el seu pic més alt és Peñalara amb 2.428 m. Fa de divisió entre les conques del Duero, al nord-oest, i del Tajo, al sud-est.
Guadarrama forma part del Sistema Central, una de les dos serres interiors de la Meseta, l’altra són els Montes de Toledo. Totes dues es van formar en l’era terciària quan, a conseqüència de l’orogènia alpina, al sòcol de la Meseta experimentà fractures i falles que elevaren alguns blocs (estructura germànica). El roquissa és primari (granit, pissarra, neis), tenen cims suaus ( superfícies d'erosió), i formes resultans com els "caos de boles".
La flora d'esta serra es caracteritza per l'abundància de boscos de pi silvestre i la presència de rouredes i encinares en zones més baixes. En les cimes predominen els pastius i arbustos d'alta muntanya. En estos ecosistemes abunden mamífers com a porcs senglars, cabirols, daines, teixons, diversos mustèlids, rabosots i llebres. Hi ha una gran quantitat d'espècies d'aus aquàtiques en els embassaments, i grans rapaços com l'àguila imperial o el voltor negre, entre altres.
Els orígens de l'esquí en la Serra i en el Port de Navacerrada
El Port de Navacerrada ha sigut sempre punt de pas obligat cap a Segòvia i La Granja. Temps arrere, era el Port de la Fuenfría, una miqueta més baix i abrigat, el que s'utilitzava com a pas natural entre Segòvia i Madrid. A causa de la seua importància, la seua proximitat de la ciutat de Madrid i les freqüents precipitacions de neu que mantenien la Serra coberta 4 o 5 mesos a l'any, el Port de Navacerrada va ser un dels primers llocs on es va esquiar a Espanya.El seu nom prové de la contracció de “nava”, lloc obert i amb escassa vegetació i “cerrada”, per ser intransitable a causa de les neus que s'acumulaven en les naves de Valsaín i La Granja.
Dijous, 9 d’octubreSenda Schmid
Esta senda és un dels clàssics de la serra, va ser senyalitzada per un dels socis del Club Peñalara -Eduardo Schmid - en 1926 i des de llavors s'ha usat per a anar des del Port de Navacerrada al de la Fuenfría. El trajecte discorre per la pinada de la ombria de Siete Picos i està senyalada amb marques grogues en els arbres
Un camí amb molta històriaLa senda Schmid transcorre entre el Port de Navacerrada i la Vall de la Fuenfría entre les frondoses pinedes de Valsaín, en la vessant nord, i dels de Cercedilla, en la sud, constituint una de les masses més importants i millor conservades de pi silvestre del Sistema Central.
El camí Schmid és l'excursió per antonomàsia des del Port de Navacerrada fins a la Vall de la Fuenfría. És recorregut per un gran nombre de persones que valoren i saben de la bellesa dels seus paisatges. El que ja no és tan conegut és el perquè del seu nom. Per a explicar-ho és necessari mirar cap arrere i fer un poc d'història del "descobriment de la Serra de Guadarrama". Entre finals de segle passat i inicis del present, es pot dir que es va iniciar el redescobriment de la Serra de Guadarrama per part d'un xicotet grup de gents que s'acosten fins a ella per motius diferents: científics, pedagògics i amb fins lúdics.
D'esta època daten les primeres societats muntanyenques, com Twenty Club (1907), que més tard es convertirà en el Club Alpino Español o Los Doce Amigos (1913) que va passar a ser Sociedad de Alpinismo Peñalara. Estes associacions tenien com a objectiu conéixer i donar a conéixer, en tots els seus aspectes, el Sistema Orogràfic central de la Península. Eduardo Schmid no era un altre que el soci núm. 13 de la Real Sociedat Española de Alpinism Peñalara, que va senyalitzar en 1926 la ruta que unix el Port de Navacerrada amb l'alberg que la dita societat té en el Valle de la Fuenfría. Hui este camí porta el seu nom: El Camí Schmid.
Mapa de la ruta
Després de unes dos hores de camejar vam arribar al Collado Ventoso (1.896 metres d'altitud). Punt mitjà del nostre recorregut i lloc ideal per a menjar per la seua àmplia praderia, des de la que es contempla cap al sud el segon dels Siete Picos.
Siete picos
Els Siete Picos és un dels massissos muntanyosos més importants i singulars de la Sierra de Guadarrama. Té una altitud màxima de 2.138 metres i està situat en el límit entre la Comunitat de Madrid i la província de Segòvia. La seua cara nord pertany al terme municipal de La Granja de Sant Ildefonso (Segòvia) i la sud al de Cercedilla (Madrid).
Siete Picos està encaixat entre el port de la Fuenfría, a l'oest, i el port de Navacerrada, a l'est. Este massís muntanyós apareix en la bandera i escut del municipi de Cercedilla, ubicat al peu del vessant sud.
El seu nom prové de la seua inconfusible silueta, ja que la seua cornisa està jalonada per set xicotets pics de granit que es veuen des de prou lluny. La línia de cimes descriu una C orientada al sud, lloc que resulta ser la capçalera de la vall de Siete Picos.
Les vessants d'esta muntanya estan cobertes per un espés bosc de pi silvestre i, en menor grau, de roure. En la part més alta d'esta muntanya, la pinada deixa pas a les formacions capritxoses de granit, donant lloc a cingles i penyalars de granit.
Dijous, 9 d’octubre (vesprada)
Real Fábrica de Vidrio San Ildefonso
La Fundació Centre Nacional del Vidre naix en 1982 quan un grup de segovians conscients del llegat històric i del prestigi d'este, reconegut universalment, pel seu art, la seua tècnica, les seues innovacions tecnològiques i el seu bon fer es planteja la imperiosa necessitat recuperar l'edifici de l'antiga Real Fábrica de Vidre de La Granja, lligats a una tradició vidriera, sinó a una branca de les arts decoratives un poc oblidada, una institució que integrara totes les activitats relacionades amb el món del vidre.
Els seus fins són: la promoció, desenrotllament, ensenyança, investigació i difusió de l'artesania i història del vidre, la seua fabricació artística i la resta d'activitats culturals i científiques relacionades amb la tècnica i l'art del vidre.
LA REAL FÁBRICA DE CRISTALES DE LA GRANJABreu història de la Real Fábrica
El Museu del Vidre s'allotja en l'antiga Real Fàbrica de Vidres de La Granja, un enorme rectangle que allotja en el seu interior un conjunt d'edificacions que sumen en total prop de 25.000 m² de superfície construïda. Fàbrica que va ser edificada entre 1770 i 1784, i ubicada extramurs, allunyada de les vivendes limítrofs, prevenint així el temor que pogueren originar-se nous incendis, la Real Fábrica posseïx una magnífica planta basilical amb una gran nau central de forns i doble creuer, amb dos magnífiques voltes recolzades sobre petxines i construïdes en rajola refractària per a preservar-les del foc, ja que albergaven els grans forns de fusió del vidre
La història de la Real Fábrica es remunta a 1727, quan Ventura Sit, amb suport de la Corona instal·la un xicotet forn de vidres plans per a abastir al Palau de La Granja de vidres plans per al tancament de buits o finestres i d'espills per a adornar les estades de Palau.
Ara bé, les aspiracions del sobirà Felipe V era disposar d'una manufactura Real de gran prestigi, reflex d'un Estat il·lustrat, on es poguera emular el luxe dels Palacios de la cort francesa sense necessitat recórrer a costoses importacions, tant en la grandària dels seus espills, com en la qualitat i diversitat dels seus recipients.
En estos moments, mitjan del segle XVIII, les prestigioses composicions angleses de vidre al plom o lead Glass, i les bohèmies de vidre potàssic, d'una transparència i brillantor inigualable s’imposen. En este context, la Real Fábrica de Vidrio de La Granja va tindre l'obligació no sols de fabricar vidre pla, sinó també tot tipus d'objectes de caràcter sumptuari d'acord amb la demanda del moment. Unes exigències que van haver de satisfer-se amb la incorporació de mà d'obra especialitzada estrangera, perquè la Península espanyola no comptava amb artífexs els prou destres i coneixedors de les noves composicions. Una tasca prou arriscada a causa de l'enèrgic control que exercien els distints governs de Centre Europa sobre les seues manufactures, temorosos de la difusió dels secrets d'elaboració d'un vidre que s'havia imposat en el comerç europeu del moment i que tenia a Espanya un dels seus principals mercats.
A pesar de les dificultats inicials, gràcies a les negociacions d'Estat van aconseguir dissuadir-se en la més estricta clandestinitat a un bon nombre d'especialistes estrangers per mitjà de l'oferiment de suculentes quantitats. Així van recalar en La Granja un gran nombre d'experts vidriers procedents de França, Alemanya, Bohèmia, i altres països Centre Europeus.
Divendres, 10 d’octubre
CENEAM
El CENTRE NACIONAL D'EDUCACIÓ AMBIENTAL -CENEAM- desenrotlla servicis especialitzats en educació ambiental: programes educatius per a escolars, cursos de formació, centre de documentació, publicacions, exposicions, materials didàctics i divulgatius i altres recursos que faciliten l'activitat de professionals, estudiants i persones interessades en esta matèria.
El CENEAM oferix servicis especialitzats com ara el Centre de Documentació que compta amb biblioteca, hemeroteca i videoteca especialitzades al mig ambient i educació ambiental. Permet la seua consulta en sala o bé el préstec per correu, formació d'usuaris i venda d'imatges. També oferix en préstec el seu fons d'exposicions de temàtica ambiental.
Direcció:
Paseo José María Ruiz Dana, s/n, Valsaín, 40109. Segovia.
Teléfons: 921 471 711 / 921 473 868
Fax: 921 471 746
E-mail:
ceneam ceneam.mma.es Web:
http://www.mma.es/educ/ceneam/
Divendres, 10 d’octubre (vesprada)
Valsaín
Valle de Valsaín. ...
y ahora ya ... en el Otoño de mi vida
quisiera yo fundirme, con ese Otoño tuyo
Que se repite eterno, tranquilo, acogedor
Cubierto de rojos y de verdes
La boca del asnoLa Boca del Asno és un preciós paratge que es troba al finalitzar les Set Revoltes baixant cap a Segòvia des del Port de Navacerrada. El riu Eresma oferix en este lloc una esplèndida visió entre pinades. L'àrea recreativa permet que els xicotets i els majors puguen passar un dia divertit.
Camí de Segovia i des de l’autobús vam veure el perfil que dibuixa sobre el cel la silueta de la muntanya coneguda com La mujer muerta
Llegenda de “La mujer muerta”
En els començaments de l'home, esta terra era plana i estava coberta de prats on vivien pastors nòmades. Una de les famílies, tenia una filla radiant que amava un pastor. Este jove li corresponia.
Va succeir que un dia un amic del pastor va voler obtindre els favors de la seua amada. Si bé la xicota no va deixar de pensar en ell, Satan va fer que en el pit de l'amant es covaren la desconfiança i després els zels. Tan ferit va arribar a estar el nostre pastor que va buscar a què creia contrincant i el va matar.
A l'assabentar-se la xicota de la tragèdia va quedar molt afligida i va voler Satan que el pobre pastor vera en este gest una confirmació de l'amor que ell imaginava entre la seua amada i el seu amic. La ira el va embogir i a qui més amava va llevar també la vida.Els clans dels difunts es van llançar a la guerra contra el pastor arrabassat. Van lluitar i van lluitar fins a matar-se tots sobre el pla, enardits per rellamps que va plovisquejar el cel. Mentres agonitzaven els últims contendents, van callar els trons i va començar una pluja de pedres que va sepultar els cossos.
Intentant sobreposar-se a la debilitat d'aquell moment, Iahvé va fer arreplega de les seues forces i va bufar fins a traslladar la tromba sobre el past on jeia la innocent xicota. Manipulant la caiguda de les roques va conformar una muntanya de granit que, a manera de sepultura gegant, va reproduir la figura de l'enamorada.
Del pastor enganyat se sap que no va morir, perquè hi ha qui li ha vist per les vessants de la Mujer muerta, udolant de pena sobre els penyalars platejats.
Segovia Llegenda del “Acueducto de Segovia”
Segons la llegenda, va ser la peresa i no Roma la mare del Acueducto de Segovia. Una xicota que treballava com a aiguadera, farta d'arrossegar el cànter pels empinats carrers de la ciutat, va acceptar un bescanvi amb el diable: disposaria de l'ànima de la dona si, abans que cantara el gall, l'aigua arribava fins a la porta de sa casa. Conscient del seu culpa, la jove va resar fins a l'extenuació per a evitar el presagi. Mentrestant, una tempestat s'havia desencadenat i el dimoni treballava a estall. De sobte, el gall va cantar i el Maligne va llançar un alarit aborronador: per una sola pedra sense col·locar havia perdut l'ànima.La xicota va confessar el seu culpa davant dels segovians que, darrere d'arruixar amb aigua beneïda els arcs per a eliminar el rastre de sofre, van acceptar feliços el nou perfil de la ciutat. Un xicotet clot en la superfície de les pedres assenyala, segons esta llegenda, el punt en què els dits del diable van pressionar.
L'absència de restes arqueològiques musulmanes i l'existència d'un dels més rics conjunts romànics d'Europa recolzen la tesi dels historiadors que sostenen que la ciutat va ser abandonada després de la invasió islàmica i repoblada, a partir dels anys finals del segle XI, per cristians procedents del nord de la península i de dellà els Pirineus, dirigits pel gendre del rei Alfons VI, Raimon de Borgonya, i pel primer bisbe de la seua reconstituïda diòcesi, el també francés Pedro d'Agen.
El període final de l'Edat Mitjana va ser temps d'esplendor per a Segòvia: va colonitzar un ampli territori, sobre el qual es va estendre la seua Comunitat amb límits a un costat i a l'altre de la Serra; va acollir una important aljama hebrea que al final va haver de confinar-se en la Jueria; va assentar les bases d'una poderosa indústria drapera que faria la seua fama en segles posteriors; va rebre l'empremta de l'art gòtic que va deixar en ella monestirs i convents notables. El 13 de desembre de 1474, les seues gents van ser les que van proclamar reina de Castella a Isabel la Catòlica.
Famílies aristocràtiques i orgullosos fabricants de draps van competir al llarg dels segles XVI i XVII en la construcció de palaus urbans a què donaven excel·lència patis i jardins de línies renaixentistes i delirants blasons barrocs.
Però la derrota de les ciutats castellanes en la Guerra de les comunitats, en la que les milícies segovianes, capitanejades per Juan Brau, van tindre un paper destacat, i el desplaçament cap al sud del centre de gravetat de l'economia espanyola arran del descobriment d'Amèrica, van iniciar una decadència que no van poder detindre els Borbón ni amb els Reales sitios -La Granja, Riofrío- que van alçar en la contornada, ni amb l'Acadèmia d'Artilleria que van establir en la ciutat.
A l'empobriment subsegüent, incontenible en un segle XIX en el que Segòvia va saber d'ocupacions franceses i carlins, es deu en gran manera el que esta ciutat, una de què millor ha sabut guardar entre les seues gastades pedres l'essència de Castella, haja arribat fins a nosaltres amb la seua bellesa a penes alterada.
Dissabte 11 d’octubre
Recepta “judiones”Ingredientes para 4 personas
JUDIONES DE LA GRANJA, 400 gramos
DIENTE DE AJO, 2 unidades
CEBOLLA, 2 unidades
LAUREL, 1 hoja
ACEITE DE OLIVA, 4 cucharadas
PIMENTÓN DULCE, 1 cucharadita
TOMATE FRITO, 2 cucharadas
JEREZ SECO, 1 cucharada
PEREJIL PICADO, 1/2 cucharada
SAL, al gusto
HUESO DE JAMÓN, 1 unidad
CLAVO DE OLOR, 1 unidad
FICHA DE LA RECETA
Método:
TRADICIONAL
Origen:
CASTILLA LEON
Tiempo:
1 hora 45 minutos
ELABORACIÓN
Poner los judiones a remojo la víspera. Escurrir y ponerlos en una cacerola con el hueso, 1 cebolla pinchada con el clavo, el laurel y la zanahoria pelada y entera; cubrir de agua y poner a cocer a fuego lento. Cuando comiencen a hervir, añadir un chorrito de agua fría y seguir cociendo.
El tiempo de cocción dependerá de la calida de la judías, alrededor de 1,1/2 horas; cuando estén a mitad de cocción, retirar la cebolla y la zanahoria y añadir el sofrito. Pelar y picar menuda la otra cebolla y rehogar en una sartén con el aceite; cuando esté transparente,añadir los ajos pelados y picados, dorarlos y añadir el tomate, el pimentón y el jerez; remover rápidamente y añadir a la cacerola. Sazonar y terminar de cocer.
Procurar que durante la cocción estén cubiertas de agua pero no en exceso. Si queda el caldo muy claro, aplastar unas cuanta judías y añadir al guiso. Mover la cacerola cogida de las asas con movimientos de vaivén, para que ligue la salsa.
